Si ens posem literals, no podem fer més que donar les gràcies a Sharon Jones: ens ha donat el que volíem. Un homenatge al soul clàssic més trompeter, del que és capaç d'alegrar-te el dia més gris de l'hivern. Per sobre d'un entramat instrumental perfecte, la veu de Jones s'aixeca com la protagonista indiscutible, alternant amb tota naturalitat moments d'alt voltatge amb d'altres d'una tendresa encomiable.
Aquesta és la història d'una persona que es perd i no vol ser trobada. El d'Ohio torna a ser portaveu d'una Amèrica extraviada en carreteres secundàries. Lletres religioses amb dobles lectures ressonen entre algunes de les cançons més rítmiques que ha escrit mai. Torna a produir-lo Richard Swift, que el segueix empenyent lluny del folk acústic tradicional. Mitja hora llarga per perdre's i no voler ser trobat.
Publicat a Butxaca (Febrer 2014)
No comments:
Post a Comment